A partir del Concili Vaticà II l'any litúrgic es corona amb la Festivitat de Crist Rei. Es un rei molt diferent. Així ho notem amb una llista de paradoxes: el seu tron és la creu; la seva corona és d'espines, en lloc de ceptre, li han posat una canya a les mans; en comptes de vestidures esplendoroses, li treuen fins la túnica que portava; en comptes d'anells, porta les claus a les mans; en lloc de posseir un tresor, ha estat venut per trenta monedes de plata. Podríem preguntar-nos ara deixem que Crist regni en nosaltres?. No regnarà si el seu tron en la nostra vida està ocupat per altres sobirans, per exemple per l'amor, al poder, al plaer, a les riqueses. Tampoc avui els vedells d'or moderns que ens presenta la nostra societat de consum. Déu no pot ser substituït per cap caprici o bandera que no sigui l'ensenya d'amor al proïsme. Jesucrist és un rei diferent que no ens demana submissió, sinó que dona la vida per nosaltres perquè siguem alhora servidors del nostre proïsme, començant pels qui tenim més a prop. Jesús no compateix tron amb els altres reis com ara l'egoisme, la supèrbia, la sensualitat: vol regnar en els nostres cors perquè siguem feliços ja en aquesta vida i en l'eternitat. Que la Paraula de Déu sigui dia rere dia llum pels nostres passos!. Feliç Solemnitat de Jesucrist, Rei de l'Univers!-
DIUMENGE XXXIII -- 18 de Novembre 2018
LA VINGUDA DEL FILL DE L'HOME
Darrerament del discurs sobre la darrera vinguda de Jesús. Eren les seves darreres paraules que Jesús pronunciava davant dels deixebles i eren una exhortació a mantenir-nos en vetlla en espera de la vinguda del Senyor. Avui penúltim diumenge de l'any litúrgic, llegim el fragment del discurs, que precedeix immediatament al que, despres, fa referència a la fi del món. La idea central d'aquest fragment es la vinguda del Fill de l'home, per aplegar els elegits. Es el triomf definitiu del Regne de Déu!. Aquest Fill d'home, és el Salvador, és l'home Jesús de Natzaret que tothom veurà venir sobre els núvols amb gran poder i amb gran majestat. -Quan serà, això?. Sabem que serà. Jesús mateix diu també que, pel que fa a la fi definitiva del món, ningú en sap res ni el dia ni l'hora. Està únicament en mans del Pare, Senyor de la vida i de la història. Per això, la recomanació final d'aquest discurs escatològic és contundent i clara: "Vetlleu". El món vell s'esfondrava en la creu i en la creu s'obrien els temps nous del Regne, i la humanitat contemplava el camí obert de l'Esperança. Per damunt de tot i en contra de tot, el Regne triomfarà: "Veniu, Senyor!".
DIUMENGE XXXII -- 11 de Novembre 2018
L'any litúrgic (no el civil) tomba ja cap al seu final. Avui contemplem l'última predicació de Jesús en el temple de Jerusalem per arribar a les portes del gran drama de la Passió. Diumenge passat Jesús feia l'elogi d'un mestre de la Llei Jueva fins a dir-li: "No ets lluny del Regne de Déu". Ara les darreres exhortacions de Jesús es dirigiran al poble i als deixebles. Ara quan Jesús surt del temple per no tornar-hi més, aquest encara instrueix al poble senzill dient-los: "No us fieu dels mestres de la Llei". Els posa en estat d'alerta. Els diu que no jutgin per les aparences. Aparences moltes vegades enganyoses. A sota de les grans vestimentes i darreres de les poses suficients, de vegades, s’hi amaguen injustícies, vanitats i ambicions.. Es tracta de falsos mestres que desmenteixen amb les obres allò que ensenyen de paraula. Jesús posa en guàrdia el poble contra els falsaris de tots els llocs i de tots els temps. L'evangelista Sant Marc referint-se a aquestes paraules de Jesús, proposa una lliçó que cal que aprenguin els cristians de la seva comunitat, i podem afegir nosaltres, i de totes les comunitats cristianes de tots els temps. Vet aquí un bon tema d'examen de consciència per a tots els qui avui, guiats per l'Esperit, escoltarem aquesta lliçó necessària també a la nostra Església. D'aquesta manera l'evangelista Sant Marc fa acabar el ministeri públic de Jesús amb una lliçó de com Jesús es declara a favor del poble ras, que en la seva simplicitat està més a prop de Déu del que es pensa i del que potser els que l'haurien d'instruir i de guiar li fan creure.
DIUMENGE XXXI -- 4 de Novembre 2018
Jesús de camí cap a Jerusalem.. Ara ja el trobem l’atri del temple, quan el mestre de la Llei va anar a trobar jesús per preguntar-li: "Quin és el primer de tots els manaments de la Llei?... Jesús en resposta li ensenya el camí correcte: "El Shemà, jueu". "Escolta, Israel"...El que preguntes ho tens en l'oració diària i en la fe que tu mateix ensenyes al poble.... Jesús, però, amb amor, convida al Mestre jueu a entrar en el camí de la Llei i avançar fins el final. El primer Manament: "Estima Déu amb tot el cor...", i el segon: "Estima als altres com tu mateix. Més grans que aquest dos Manaments no n'hi ha cap altre "Així, doncs, els manament són dos: estimar Déu vitalment i als altres com a nosaltres mateixos. El Mestre aplaudeix Jesús. Estimar Déu i als altres és millor que els sacrificis i les ofrenes cremades a l'altar del temple... Culte, pregàries, sacrificis, ofrenes...,si no son expressió sincerade l'amor de Déu i als altres, no valen res, són més aviat un escarni, com una profanació. Jesús descobreix a aquell Mestre de la Llei que ja que posseeix el seny de descobrir el pensament i els voler de Déu, fer un pas endavant i avançar pel camí de la fe en l'acompliment històric d'aquest voler. Dit altrament, cal seguir Jesús, el Fill de Déu fet home. L’encarnació de Jesús es la revelació plena de l'amor de Déu a la humanitat. Per tant, Jesús és el Camí per ser seguit, la Veritat per ser viscuda, per gaudir-ne per sempre.
DIUMENGE XXX -- 28 d'Octubre 2018
Avancem. Seguim Jesús que puja a Jerusalem amb fermesa. Un camí decisiu no sols per a Jesús sinó també per a la comunitat de deixebles. Es justament el camí de la passió-mort-resurrecció del Senyor, que es el cap d'aquest cos que és l'Església.... Jesús té pressa i arrossega els seus, que tot i que no hi acaben de veure clar, el segueixen camí enllà. I vet aquí que en la seva marxa arriben a Jericó fins a trobar-se amb un captaire, cec, per nom Bar-Timeu. La ceguera d'aquell captaire hauria estat una rèmora per als qui marxaven qui sap a on. El cec de Jericó no té avalador. Aquest comença a cridar:"... Jesús. Fill de David, compadiu-vos de mi". No.no és cap blasfèmia el que diu ni cap irreverència aquesta afirmació. Ben al contrari, és una afirmació de fe. De fe autèntica. Davant del pobre cec, Jesús s'atura i amb ell els deixebles i la gentada que el segueix. Jesús s’interessa pel seu desig: "Que vols que et faci?". Es posa al seu abast: "Mestre meu, que hi vegi, que hi pugui tornar a veure". Ara podem copsar de ple l'afirmació de Jesús és: “La teva fe t'ha salvat" Si les nostres comunitats parroquials i de tota mena entenguessin la força d'aquesta lliçó evangèlica de cara als pobres i marginats, farien meravelles. Farien miracles d'acostament a Jesús.
Vet aquí que dos dels dotze-Jaume i Joan, els dos fills del Zebedeu- se
li acosten per demanar-li que en el dia del seu triomf els reservi
els millors llocs del seu govern. No havien entès res del que acabava de
dir el Mestre. El seu egoisme i la seva ambició els havia ofuscat
l'enteniment... La temptació més o menys disfressada d'ambició assetja sempre
el cor dels homes i dones. També dels homes i dones d'Església.
Contrastos, vet aquí, i no pas lluminosos ni exemplars. Els dos
germans demostren desconèixer del tot els designis de Déu, com també els camins
que ell ha preparat perquè la salvació arribi al món.. Els diu: -Podeu
beure el calze que ja beuré i ser batejats amb el baptisme amb que jo seré
batejat?. El calze que Jesús ha de beure expressa la idea de sofriment
messiànic a través del qual la humanitat serà redimida. "Si que
podem", li contesten els dos germans. Es cert, amb la força de l'Esperit
Sant, seguiran Jesús tota la seva vida. En l'Església el poder és possibilitat
de servir. Els diu "Qui vulgui ser important entre vosaltres ha de ser el
vostre servidor, i qui vulgui ser el primers ha de ser l'esclau de tot".
Vet aquí el principi fonamental del bon governant, tant el de dins de
l'Església com el de fora: és el servidor del poble. A l'Església tots hem de
ser servidors. Ens hem de col·locar a la comunitat cristiana, no des de dalt,
des de la superioritat, el poder o el protagonisme interessat, sinó des de
sota, des de la disponibilitat, el servei i l'ajuda als altres.. El nostre
exemple és Jesús. 
La INFANTESA DEL NEN
CLARET A SALLENT que amb motiu de la seva Festa anyal evoquem el record de la seva infantesa a
la seva vila nadiua. Naixement i Baptisme entre el 23 i 25 de desembre del
1807. Va tenir deu germans més, ell era el cinquè, sis nois i cinc noies. La
pietat dels pares tenia cura de la formació cristiana dels fills. Ell explica
ja de gran, que quan tenia cinc anyets durant la nit en comptes de dormir
pensava " en el sempre, sempre, sempre" d'una eternitat privats de
Déu Nostre Senyor.. Creiem que fou el primer estímul al seu zel
missioner: "Que Déu i Pare meu! que et conegui i et faci estimar;
que et serveixi i et faci servir, que et lloï i et faci lloar per totes les
criatures" (Oració del Sant). Amb aquesta triple petició volia
recordar-nos el disseny i la il·lusió de Déu sobre cadascun dels
humans... I mentre anava creixent es desvetlla en ell una dotació natural
per l'artesania del tèxtil.. Ja de jove canvia els filats del telers pels fills
de l'Evangeli. El seu futur brillant ja no foren els telers, sinó que
començà de bell nou un compromís evangelitzador i apostòlic, que al llarg de la
seva vida animà a molts i moltes a seguir-lo, entre ells, els seus missioners i
missioneres claretians La passió que de noi i de jove sentia pels filats i
teixits,, la posà per la causa evangelitzadora i missionera que dugué a terme
en la seva vida.
La INFANTESA DEL NEN
CLARET A SALLENT que amb motiu de la seva Festa anyal evoquem el record de la seva infantesa a
la seva vila nadiua. Naixement i Baptisme entre el 23 i 25 de desembre del
1807. Va tenir deu germans més, ell era el cinquè, sis nois i cinc noies. La
pietat dels pares tenia cura de la formació cristiana dels fills. Ell explica
ja de gran, que quan tenia cinc anyets durant la nit en comptes de dormir
pensava " en el sempre, sempre, sempre" d'una eternitat privats de
Déu Nostre Senyor.. Creiem que fou el primer estímul al seu zel
missioner: "Que Déu i Pare meu! que et conegui i et faci estimar;
que et serveixi i et faci servir, que et lloï i et faci lloar per totes les
criatures" (Oració del Sant). Amb aquesta triple petició volia
recordar-nos el disseny i la il·lusió de Déu sobre cadascun dels
humans... I mentre anava creixent es desvetlla en ell una dotació natural
per l'artesania del tèxtil.. Ja de jove canvia els filats del telers pels fills
de l'Evangeli. El seu futur brillant ja no foren els telers, sinó que
començà de bell nou un compromís evangelitzador i apostòlic, que al llarg de la
seva vida animà a molts i moltes a seguir-lo, entre ells, els seus missioners i
missioneres claretians La passió que de noi i de jove sentia pels filats i
teixits,, la posà per la causa evangelitzadora i missionera que dugué a terme
en la seva vida.
DIUMENGE XXVIII-- 14 d'Octubre 2018
Jesús sabia ple pla el que es demana per ser deixebles seu quan se li acosta aquell home que li demana seguir-lo: "Mestre bo, què haig de fer per a posseir la vida eterna?. Aquesta escena té lloc en el camí de Jesús cap a la Passió. I és que aquell home, coneixedor i practicant del que mana la Llei jueva, intueix l’existència d'una menta més alta i busca honestament com podrà guanyar.se-la. Jesús el valora,se'l mira amb afecte, l' l'ajuda a descobrir aquests horitzons més alts i pregons. El convida a fer el pas decisiu: "Encara et queda una cosa, li diu Jesús, vés avendre tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor guardat en el cel, després torna i vine amb mi". Jesús li proposa desfer-se de traves i noses que afeixuguen el pas i vine, li diu, precisament aquest Jesús que marxa cap a la Passió, al despullament de la Creu. Vet aquí el negoci del deixeble; transferir el que té al compte dels pobres, i així té un tresor guardat en el cel. Perquè el seguiment de Jesús el qui salva de franc només pot fer-se de franc. Així doncs, el deixeble de Jesús ha de saber que la seva vocació humanament parlant és un mal negoci. Cal doncs que no es deixi seduir ni per l'ambició ni per la prepotència: "Qui vulgui ser el primer", ha prestar servei als germans. Però també al deixeble de Jesús que deixi els seu béns... i família... per causa del Regne se li promet ja en aquest temps la solidaritat en tot i de tots sota l'amor i la mirada de Déu, l'únic Pare vers el qual tots anem.
DIUMENGE XXVII-- 7 d'Octubre 2018
"Altra vegada se li acosta la gent, i Jesús els instruïa com tenia per costum...". Els parlava de la resposta cristiana als problemes que el seguiment seu suscitava. Ja en temps de Jesús, en el poble escollit per Déu, Israel, hi havia matrimonis en crisi que no la superaven i es desfeien. En els temps de Jesús i en tots els temps. No cal pas dir que també en els nostres. Es un problema universal, angoixós, que destrossa llars i persones. El divorci era, i és, una autèntica plaga com reconeix el Concili Vaticà II a tot arreu. Jesús no mira el matrimoni com un simple contracte, sinó com el principi de la creació: comunió d'home i dona.Camí d'amor. Quan circula la vida.. No cal donar-hi més voltes. També en la nostra societat es trenquen tants matrimonis i s'esmicolen famílies i persones!. Jesús acaba dient en aquest fragment evangèlic que a la vida hem de fer nostres les actituds dels infants per poder valorar degudament les exigències del Regne. Acollir -lo com a do de Déu, com a regal, amb alegria, entusiasme i amb un gran amor.... És sols des d'aquesta òptica que entendrem i acollirem els que hem llegit sobre la comunió conjugal..
DIUMENGE XXVI-- 30 de Setembre 2018
Ai de qui escandalitzi un d'aquests petits creients!. Jesús ho adverteix seriosament els Dotze. És l'escàndol que està provocant entre els creients senzills de amb les seves aspiracions de poder; "Qui escandalitzi un d'aquests petits que tenen fe, més li valdria que li cenyissin una mola de molí sobre el coll i fos llançat al mar. Per això Jesús els havia posat com a model "a un noi", "un petit criat" que servia a taula, fent-lo asseure al seu costat. Es tracta doncs, del tercer tema del fragment de l'Evangeli d'avui. El punt que cal sempre evitar com és el fet d'escandalitzar a les persones més febles, i alerta contra qualsevol acció que els escandalitzi i, per tant, els pugui allunyar de Jesús. Els escàndols com són les grans contradiccions i incoherències de les persones (cristianes) que diuen pensar d'una manera i actuen de forma totalment contrària a allò que pensen i diuen. Alerta contra els escàndols per les nostres incoherències... Per tant no donar motiu d'escàndol als més petits-febles, ni creure'ns superior als altres per una mena de privilegi rebut, com si els que no tinguessin fe fossin inferiors.
DIUMENGE XXV-- 23 de Setembre 2018
Jesús "instruïa els seus deixebles". El silenci ens atueix. La solitud i, sobretot, el buit i el desinterès que es fan al voltant nostre, ens desorienten i ens deixen sense esma. No sofrim la insignificança. I Jesús ens convida a entrar-hi sense por, al contrari, amb una il·luminada confiança, en aquest terreny certament difícil. La instrucció dels deixebles en aquest moment, pren el to de la veritat nua i pelada "El Fill de l'home serà entregat en mans dels homes, el mataran i un cop mort, ressuscitarà al cap de tres dies". Lliçó difícil d'assumir. I potser encara més difícil d'entendre per la mentalitat d'aquells homes jueus... I per això Jesús instruïa els seus deixebles.-I nosaltres? Mirem de copsar la lliçó de Jesús ,ara i ací. Som l'Església. Anem de pas pel nostre món, el d'ara.. Món i temps d'increença diuen. Com ens en sortirem?. Quina lliçó més difícil. Els deixebles de Jesús "no entenien què volia dir Jesús, però no gosaven fer-li preguntes"..Com nosaltres ara que no hem paït la lliçó, i busquem una Església que s'imposi per la seva força. "Però nosaltres-clamarà sant Pau- prediquen un Messies crucificat". I si ens decidíssim a aprendre d'una vegada la lliçó?
DIUMENGE XXIV-- 16 de Setembre 2018
-Qui diu la gent que sóc jo?. pregunta Jesús als seus deixebles. Una pregunta que els compromet. Ens compromet. Convé que no ens equivoquem. Per això Jesús comença sotmetent-nos a un examen sobre la seva identitat. -A qui seguim?. La resposta sembla fàcil. Seguim Jesús. Però quina és la imatge que hem fem?.-Qui és en realitat aquest home vingut de Natzaret?. Hi ha un resposta còmoda: repetir el que es diu d'Ell en el nostre ambient. Un personatge històric, un gran líder, defensor dels pobres i marginats, un mestre excepcional... el salvador de la humanitat, el Fill de Déu que ha donat la vida per tots.... Però aquestes respostes queden molt marginals si no ens hi comprometen del tot. Sempre seran respostes des de fora "..-I vosaltres, qui dieu que sóc jo?, diu Jesús?." I "Pere li respon: Vós sou el Messies". Es la resposta de fe. Però la fe que s'alimenta en la comunió eclesial que neix pel do de Déu en cadascun dels creients. La resposta és vàlida a condició que sigui la confessió personal dels qui són aplegats per l'Esperit en la comunió dels seguidors de Jesucrist.. Es necessari que cadascú respongui des de dins de la seva consciencia i de la seva convicció de creient. No s´hi val a copiar simplement el que diuen els altres, ni que aquests altres siguin els oficialment cristians. I és que la pregunta de Jesús busca la resposta compromesa. Que compromet tota la vida. La resposta de la "meva" fe, de la meva vida de deixeble de Jesús..-La lliçó és que ha de ser tota l'Església la qui, identificada del tot amb Jesús, aprengui i segueixi el camí de la creu per a arribar a la salvació.DIUMENGE XXIII-- 9 de Setembre 2018
Jesús "fa que els sords hi sentin i que els muts parlin"... Diumenge passat, l'evangeli de sant Marc, ens oferia la controvèrsia entre Jesús i els mestres de la Llei jueva, especialistes religiosos dels jueus. Ara, Jesús en terra dels pagans (el no jueus) obre camins d'accés a Déu que els tècnics" havien barrat deixant el poble a fora i esmaperduts.. L'enviat de Déu, el Messies, no es acceptat en terra dels "creients" jueus. En canvi els "pagans" el busquen i Jesús, tot i que reconeix que no ha estat enviat d'entrada sinó als "fills" (els jueus), els acull i els allibera de les seves xacres...Es l'obertura a la missió universal. La salvació de Déu no coneix fronteres de cap mena, és per a tothom que l'acull amb sinceritat....Missatge d'obertura que ha actualitzar contínuament l’Església. Jesús en contacte amb el poble, s'adapta a la manera de ser d'aquest ajuda al poble a descobrir l'acció de Déu, sempre alliberadora en les realitats més simples, més aparentment profanes.. Així davant del sordmut, li fica els dits a les orelles per obrir li el camí al so, i li toca la llengua amb els dits humitejats de saliva. Acompanya el gest amb la pregària.... "aixecà els ulls al cel" per dir:"Efatah" que vol dir :Obre't". El que no era capaç d'escoltar res, ha sentit la veu de Jesús, que alhora li destrava la llengua. La comunitat cristiana ha veure en aquests signes els valor sacramental que tenien i els va incorporar a la Celebració del Baptisme. El batejat ´s una persona capaç d’escoltar la paraula de Deu i de dir-la: a qui la fe ha obert al transcendent i l'ha convertit en testimoni de la salvació.
DIUMENGE XXII-- 2 de Setembre 2018
Hem acabat de llegir el sermó-discurs del pa de vida al llarg d'aquests diumenges d'estiu, Ara retornem a l'evangeli de Sant Marc.. El rebombori que s'anava propagant entre Jesús entre els prohoms, fariseus i mentres de la Llei anava pujant de to. Estaven per discutir-li tot: tradicions, ritus, costums jueus... actes de culte.. El poble ras, incapaç d'entendre tantes minúcies i preocupat per la feixugor de la vida de cada dia se'ls dificultava la pràctica religiosa jueva.. Aquests dirigents del poble no ajudaven a acostar al poble a Déu, més aviat els allunyaven. Complir amb les tradicions, els ritus i celebracions... mai han de suplantar el manaments ni l'ensenyament de la Paraula de Déu... Per dir que tots ens hem de deixar interpel·lar per aquesta paraula. Així no desbarrarem pels camins de la fe. Jesús, seguint la línia bíblica, ens exhorta a posar en pràctica "el seny d'escoltar i obeir Déu el Pare" a través del compliment dels manaments, fins arribar a tenir "gust de Déu" i la seva paraula, viure la comunió amb ell. I els manament de Déu ens diuen que hem d'estimar-lo a Ell i a tota persona. Estimar i salvar les persones -en benefici de les nostres tradicions, el que hem establert nosaltres, car a vegades, som temptats a negligir i imposar les "nostres" tradicions als altres pels nostres interessos... També pot passar, a nivell d'església, quan es tracta alhora de posar-nos a fer tasques pastorals. Aquesta exigeix intel·ligència, prudència, a l'escolta de l'Esperit Sant... sense autoritarisme. Tal volta, a vegades, es deixarien de cometre moltes "imprudències" pastorals.
DIUMENGE XXI -- 26 d'Agost 2018
Acabat el sermó del "pa de vida" se'ns dona a conèixer la reacció que les paraules de Jesús van causar en els diferents cercles de l'auditori, concretament en la sinagoga de Cafarnaüm. En una bona part de l'auditori, les paraules de Jesús produeixen perplexitat i escàndol. Ens trobem en un moment molt delicat de crisi entre els seguidors de Jesús: "Molts dels que fins a les hores havien seguit Jesús digueren: Aquest llenguatge és molt difícil”. “Qui és capaç d'entendre'l?". Una bona part de l'auditori topa contra la "duresa" de la paraula de Jesús. Tenien una fe vacil·lant, potser interessada. S'havien entusiasmat amb el miracler, o potser entreveien ell una mena de messies nacionalista que els podia alliberar de l'ocupació romana...Però no s'havien deixat atreure per Déu. Així , després de veure que molts l'abandonen, Jesús es dirigeix al dotze deixebles per dir-los: "Vosaltres també em voleu deixar?. La pregunta és la de llavors i de sempre. I va dirigida a l'Església.-Volem seguir Jesús, l'autèntic, el Messies, Fill de Déu?. Cal una resposta clara. I constant, fidel. Perquè la temptació de fer-nos un evangeli a mida ens amenaça sempre. "Simó, Pere li respongué: Senyor, a qui aniríem?. Només vós teniu paraules de vida eterna, i nosaltres hem cregut i sabem que sou el Sant de Déu". Es la resposta de tota l'Església. I nosaltres- avui, què responem?. Tant de bo que, units a Pere, la nostra resposta sigui la d'ell. La de l'Església de Jesús.
DIUMENGE XX -- 19 d'Agost 2018
Som en els diumenges de "sermó-diàleg del pa de vida. Es com un camí que cada vegada ens endinsa més en la intimitat del misteri de Jesús. El camí puja. Cada vegada és més costerut. Cal passar de la intel·ligència purament material a la comprensió espiritual: al terreny de la fe. I el camí s'estreny en la concreció atrevida de la revelació. Alguns oients recularan. La fe es converteix en escàndol. Jesús, però, insisteix en el que havia anunciat: "Jo sóc el pa viu baixat del cel...el pa que jo donaré és la meva carn per a la vida del món". Hem arribat al cim de l'Eucaristia. Cal saber que en el llenguatge arameu que també parla Jesús, la paraula "carn" significava la totalitat de la persona humana que viu, fa referència a l'home enter, cos i ànima, l'home vivent doncs, total. Jesús ens està revelant que és ell en persona, vivent i donador de vida, el que ha de ser el nostre aliment. Ell el pa viu baixat del cel... Així la vida material que Déu ens ha donat i que porta en si la llavor de l'esperit, es transforma en vida eterna i es nodreix amb Ell, fet pa d’eucaristia, fins a poder dir: "Qui menja la meva carn i beu la meva sang està en mi i jo en ell". Vet aquí la gran revelació del "sermó del pa de vida". Tot el discurs és un camí que mena a la comunió eucarística. Nodrits amb l'Eucaristia som enviats al món com el Fill, per a la vida del món.
DIUMENGE XIX -- 12 d'Agost 2018
La vida de Jesús i la seva Eucaristia són el pa dels forts, el pa que comunicant-nos la vida, ens dóna la fortalesa necessària per a fer front a totes les dificultats que puguin alçar-se en el nostre camí- en el nostre pelegrinatge- per aquest món cap a Déu.. "El pa dels àngels, fet aliment de vianants". A Jesús se l'ha de mirar amb els ulls. "Els pilars de la fe, altrament, ens perdem a mig camí i el perdem de vista. No sols com a home.. És sols quan, s'ha fet home, des de la fe el veiem i l'assimilem en la totalitat de la seva realitat: home i Déu, o Deu que s’encarna.. Per creure això, necessitem la fe, do de Déu. No som nosaltres qui hem inventat la fe i els seus continguts. És Déu qui ens ho ha donat: "Ningú pot venir a mi, si no l'atreu el Pare que m'ha enviat". Per la fe som atrets cap a Jesús. Ell és la porta i el camí que mena al Pare.- Com entrar en comunió amb Jesús?. Ho diu el mateix Jesús "El pa que jo donaré és la meva carn, perquè doni vida al món". En la manera de parlar de l'hebreu les paraules "carn i sang", volen dir la seva persona, que és Ell, la seva vida que hem d'assimilar, que hem de fer nostra. Demana entrar en intima comunió amb Ell, combregar amb Jesús, es fer-nos nostre el pensament, el capteniment, l'obertura total al Pare i als germans, la seva entrega, la vida humana i divina de Jesús... sobretot, en el darrer Sopar, banquet del seu memorial pera la vida del món.
DIUMENGE XVIII -- 5 d'Agost 2018
El relat de l'alimentació de la multitud enmig del desert per part de Jesús, ho aprofita l'evangelista per preguntar-nos com n'és de necessària la rectitud d'intensió en el seguiment de Jesús.-Per què la multitud buscaven Jesús?.- Quin és l'interès que ens mou a nosaltres a seguir-lo?. La multitud dels jueus seguia Jesús perquè s'adonà del prodigi que Jesús els havia fet, la multiplicació dels pans i peixos....Enmig d'aquella estranya barreja d'entusiasme religió popular, de fe i d'esperança messiàniques, a vegades interessades, Jesús posa calma i reflexió a l'entusiasme popular, compartit segurament també pels mateixos deixebles...Jesús buscarà la solitud dels cims per pregar.... L'endemà a Cafarnaüm, Jesús enceta el diàleg amb la gent.. Els ensenya que a Ell si arriba únicament pel do de Déu de la fe. Els diu que alcin la mirada, que no es mantinguin simplement a flor de terra.. Certament que cal estar atents a les necessitats elementals de cada dia com Ell els havia ensenyat a demanar al Pare el nostre pa de cada dia. Però també que no havia vingut exclusivament a solucionar problemes i mancances temporals. Ell ha vingut a porta el Regne de Déu als homes, que és tant com dir la justícia i l'amor de Déu en la vida entera de la humanitat. Així porta la salvació justament a l'arrel de tots els mals i salva tota la Humanitat.. I que es la fe en Jesucrist, en la seva acció redemptora, que ens identifica totalment amb Ell i ens salva fent que corresponguem del tota a l'amor de Déu.DIUMENGE XVII -- 29 de Juliol 2018
Jesús reparteix el pa a la multitud. Escena entranyable i profunda a la vegada. Jesús i els seus deixebles es troben amb una gran gentada que els està esperant: "Jesús, se'n compadí perquè eren com ovelles sense pastor; i es posà a instruir-los llargament". Jesús és el nou Moisès que aplegarà al poble, el guiarà i l’alimentarà espiritualment i materialment, Quan?. S'acostava la Pasqua, la dels jueus. Jesús, alimentarà al poble en la seva nova ruta de l'Església. El Pare alimentarà els fidels amb el pa de la vida, Jesús, Senyor nostre. I és a aquesta Església que Jesús adreça la pregunta: "On comprarem pa perquè puguin menjar tots? Cada diumenge, en la celebració de l'Eucaristia, Jesús ens fa aquesta mateixa pregunta. El miracle de compartir. Jesús no fa màgia. La solució de Jesús arrenca de la fe. La fam del món té solució si tots plegats som capaços de seure en el fraternal banquet en el gran menjador del món que el Senyor ha obert per a tot la humanitat. I això no és cap utopia romàntica. És exigència de la justícia, expressió de fe, obra de misericòrdia: "Donar menjar al qui te fam”. Cada Diumenge l'Església, per manament de Jesús, multiplica el pa de l'Eucaristia. Els que hi assistim i participem, som capaços de multiplicar també el pa de l'ajuda als necessitats?. De fer el miracle de compartir el que tenim-, on és la veritat de la comunió?
DIUMENGE XVI -- 22 de Juliol 2018
Jesús havia enviat el Dotze a predicar. No sabem exactament què van fer i què van ensenyar, però la reacció de Jesús quan tornen i li expliquen és la de convidar-los a reposar: "Veniu, anem a un lloc desert i reposeu una mica". Per a una millor comprensió de l'evangelista Sant Marc quan diu: "És que eren molts els que venien i els que s'anaven, i ni tan sols tenien temps per menjar". Estaven, doncs, tan exaltats per l'èxit que havien tingut amb les masses, que d'instruir-los a fons, eren del tot incapaços de escoltar-lo. Jesús vol que primerament s'asserenin. El seu pla era d'instruir a fons, però abans els havia d’ allunyar de les multituds que ells mateixos havien reunit. Van pujar doncs a la barca, i "van partir cap a un lloc desert, ells sols". I és que la multitud és cada vegada més nombrosa. Jesús en adonar-se "es va compadir d'ells, perquè eren com ovelles sense pastor". Perquè la predicació del Regne segueix sent empresa urgent, que interfereix una vegada i una altra el necessari i merescut repòs. Aquesta lliçó de Jesús als Dotze és l'Esperit que ens la fa present en nosaltres, enmig precisament de la missa dominical. L'anunci del Regne exigeix obediència i lliurament constants al poble aclaparador, fins que no hàgim entrat en el repòs definitiu.DIUMENGE XV -- 15 de Juliol 2018
Després del fracàs de Natzaret, Jesús
inicia una nova manera de predicar el Regne.. Si fins ara predicava en les
sinagogues, d'ara endavant Jesús predicava al ras, a la intempèrie. Signe de la
universalitat del Regne. “La salvació és per a tothom”, i. alhora, de la
llibertat amb què cal que sigui anunciat. Per altra part, inicia els deixebles
més íntims, què s'havia associat, en les tasques apostòliques.. Jesús,
"cridà els Dotze i començà d'enviar-los de dos en dos". Els Dotze
constituïen el nucli més íntim de deixebles de Jesús. Jesús els cridà perquè va
voler. És la vocació al ministeri apostòlic. Vocació que té dues vessants
complementàries, són cridats a la comunió- a estar amb Jesús- i també per ser
enviats a predicar el Regne amb paraules i amb obres.. Cridats, doncs, a ser
imatges vives de Jesús, el Fill enviat pel Pare al món. D'aquí arrencarà el
denominatiu de missioners, o el d'apòstols. Així "començà
d'enviar-los". És un començament, un assaig. Els missioners van i tornen a
Jesús. La gran missió “dirigida a tot el món” no serà fins que el misteri de
Jesús, el Crist, el Fill de Déu no s'hagi acomplert i revelat del tot, o sigui,
després de la mort - resurrecció - ascensió de Jesús. Llavors els apòstols
marxaran impulsats per l'Esperit Sant. Però aquesta primera experiència
missionera és ja un paradigma del que haurà de ser la missió de l'Església de
tots els temps: oberta a tots els horitzons geogràfics i culturals, al
servei únicament del Regne i de la humanitat entera.
DIUMENGE XIV -- 8 de Juliol 2018
El Regne de Déu entre l'escàndol i la
perplexitat. L'escàndol en el poble de Jesús: Natzaret. No els va ser fàcil
arribar a comprendre la persona de Jesús. Aquí hi ha la pedra d'ensopec que, de
cop i volta, es dreçà en aquella pobra gent de Natzaret i el seu antic
veí, digué:¿No és el fuster, el fill de Maria, parent de Jaume, de Josep, de
Judes i de Simó? I les seves parentes, no viuen aquí entre nosaltres?. El
coneixien bé. Havia pujat entre ells. Era com ells. Al llarg de trenta anys de
vida en el poble no s'havia fet notar per res de singular.. I aquí el teniu:
D'on li ve tot això?. Què és aquest do de saviesa i aquests miracles que es
realitzen per les seves mans?". I diu el text que "se
n'escandalitzaven". Entrem en el terreny de la fe. Jesús mateix constarà
que els seus compatricis "no volien creure". La seva família no
l’entén, i els del seu poble li retiren la confiança. S'escandalitzaven de
l'actuació de Jesús. Tanmateix potser la presumpció de saber-ho tot del seu
compatrici barrava el camí de la fe. Déu els passava pel costat i ells no el
van reconèixer. Només ells? El mal és de tots els temps. I l'evangelista
Sant Marc ens adverteix: alerta, que no us passi el mateix. I allí a
Natzaret Jesús "no hi pogué fer cap miracle". Mentre,es sorprenia per
la incredulitat de la gent del seu poble. Una experiència dolorosa per una
anima sensible com la de Jesús, totalment dedicat a la sembra del Regne de Deu.
I es que la passió de Jesús no fou únicament la dels darrers dies, sinó que fou
constant en tota la seva vida..
El Regne de Déu entre l'escàndol i la
perplexitat. L'escàndol en el poble de Jesús: Natzaret. No els va ser fàcil
arribar a comprendre la persona de Jesús. Aquí hi ha la pedra d'ensopec que, de
cop i volta, es dreçà en aquella pobra gent de Natzaret i el seu antic
veí, digué:¿No és el fuster, el fill de Maria, parent de Jaume, de Josep, de
Judes i de Simó? I les seves parentes, no viuen aquí entre nosaltres?. El
coneixien bé. Havia pujat entre ells. Era com ells. Al llarg de trenta anys de
vida en el poble no s'havia fet notar per res de singular.. I aquí el teniu:
D'on li ve tot això?. Què és aquest do de saviesa i aquests miracles que es
realitzen per les seves mans?". I diu el text que "se
n'escandalitzaven". Entrem en el terreny de la fe. Jesús mateix constarà
que els seus compatricis "no volien creure". La seva família no
l’entén, i els del seu poble li retiren la confiança. S'escandalitzaven de
l'actuació de Jesús. Tanmateix potser la presumpció de saber-ho tot del seu
compatrici barrava el camí de la fe. Déu els passava pel costat i ells no el
van reconèixer. Només ells? El mal és de tots els temps. I l'evangelista
Sant Marc ens adverteix: alerta, que no us passi el mateix. I allí a
Natzaret Jesús "no hi pogué fer cap miracle". Mentre,es sorprenia per
la incredulitat de la gent del seu poble. Una experiència dolorosa per una
anima sensible com la de Jesús, totalment dedicat a la sembra del Regne de Deu.
I es que la passió de Jesús no fou únicament la dels darrers dies, sinó que fou
constant en tota la seva vida..
DIUMENGE XIII -- 1 de Juliol 2018
D'on ha sortit la mort?. "Déu no va fer la mort", diu el Llibre Bíblic de la Saviesa. Tan si ens agrada com si no, la mort ens la trobem cada dia, a cada tombant de la existència. És el gran fracàs de la vida que ens amenaça constantment. No és estrany, doncs,, que totes les cultures es preguntín-i ens preguntem per aquesta dramàtica realitat. Perquè diu el llibre de la Saviesa: "Deu no creà l'home sotmès a la mort, sinó a imatge de la seva existència eterna". En el fragment de l'Evangeli d'aquest diumenge, Jesús es presenta com l'alliberador de la mort. La filleta de Jaire i la dona desnonada dels metges. són dos casos diferents de triomf sobre la mort. La primera es arrencada de les urpes de la mort quan aquesta ja havia segat la vida tot just estrenada. La dona que patia pèrdues de sang des de feia dotze anys tenia per ben segur que si arribava a tocar el vestit de Jesús es posaria bona, tan gran era la seva fe.. I això ho va aconseguí fins el punt que Jesús li va dir: "Filla la teva fe t'ha salvat". I la segona escena: la mort de la filla del cap de la sinagoga. Tenia dotze anys. Jesús fou acompanyat a la casa. A la estança de la morta sols permet que l'acompanyin els pares. I amb unes paraules imperioses de Jesús simultànies amb el gest de tocar-la per la mà, li digué: Escolta'm, nena, aixeca't". "A l'instant, la noia, s'aixecà i es posa a caminar". Jesús acabà dient que donessin menjar a la noia.Tot aquell que se separa de Déu perd la font de la vida.. Per això la mort física està envoltada per aquesta ombra sinistra de la desaparició total. Per això, la resurrecció d'un mort, la filla de Jaire- és signe de la irrupció dels nous temps del Regne de Deu que Jesús ens porta i en els quals la mort i el seu reialme seran vençuts i bandejats per sempre.
DIUMENGE SOLEMNITAT DEL NAIXEMENT DE SANT JOAN BAPTISTA -- 24 de Juny 2018
La litúrgia, inspirant-se en el paral·lelisme establert per l'evangelista Sant Lluc en l'evangeli de la infantesa entre Jesús i Joan el Baptista, celebra els dos naixements: el del Messies en el solstici d'hivern i el del precursor en el solstici d'estiu.. El primer testimoni qualificat de la llum de Crist, va ser Joan el Baptista. En la seva persona copsem tot el que va representar la seva missió i el seu testimoni. Per això ocupa un lloc tan important. Sabem que la missió de Joan Baptista va consistir, sobretot, preparar el camí de Jesús. Preparar és més que anunciar. Convé posar al servei de Jesús i del seu projecte salvífic no sols les paraules, sinó tota la vida. Des d'aquesta perspectiva podem copsar el sentit de la presència de Joan Baptista en els inicis de la història evangèlica: amb el seu comportament penitencial. Joan va voler fer comprendre als seus contemporanis que havia arribat temps de la gran decisió, això és, la d'estar al seu costat de Jesús, o en contra. Amb el baptisme de penitència, Joan volia ensenyar-nos que havia arribat el temps de canviar de ruta, perla vinguda imminent del Messies -Salvador. Però, sobretot, Joan amb la seva Passió va preparar als seus contemporanis per rebre a Jesús: precisament per dir-nos també a nosaltres que no hi ha preparació autèntica per l'acolliment de Jesús si aquesta no passa a través de l'entrega de nosaltres mateixos, a través de la Pasqua.
DIUMENGE XI -- 17 de Juny 2018
Després d'exposar-nos la paràbola del sembrador sobre la manera com hem d'escoltar el missatge, l'evangelista Sant Marc ens proposa en dues paràboles a manera com Jesús entenia enmig d'una societat cada vegada més indiferent. Una d'elles és la paràbola de la llavor que creix sola "com si un home tirés una llavor a la terra". I l'altra paràbola es la comparar el Regne de Déu amb un gra de mostassa, que aquest se sembra a la terra i és la més petita de totes les llavors i sota l'arbre de mostassa sols hi "acamparan els ocells del cel". Els començaments de tot sembra sempre són humils. Més encara si es tracta de sembrar el projecte de Deu en l’ésser humà. La força de l'Evangeli no és cosa espectacular o clamorosa. Segons Jesús, és com sembrar una cosa tan petita i insignificant com "un gra de mostassa", que germina secretament en el cor de les persones. A l’Església no sabem a hores d'ara com actuar en aquesta situació nova i indiferent. Ningú no en té la recepta. Ningú no sap exactament el que cal fer. Hem de cercar camins nous amb humiliat i la confiança de Jesús. Hem d'aprendre a sembrar amb humilitat l'Evangeli com a inici d'una fe renovada, sempre a l'escolta fidel i atenta de l'Esperit.. I tot amb molta humilitat i confiança.
DIUMENGE X -- 10 de Juny 2018
QUI ES JESÚS? El fragment de l'Evangeli que llegim avui ens indica sobretot des d'on cal mirar Jesús per a arribar a saber de debò qui és.. La conclusió és que només el poden comprendre els qui el contemplen des de dins de la comunió amb ell. Ni la família, ni els especialistes en religió no són capaços d’entendre’l. Únicament els qui el segueixen fins al final podran abastar el significat complet de la persona d'aquest mestre que ha sorgit a Israel. Des dels inicis de l'actuació pública de Jesús per Galilea, els seus parents estaven neguitosos per les notícies, comentaris de la gent, del rebombori que s'organitzava entorn d'ell, de les discussions amb les autoritats religioses, entusiasmes d'uns i recels dels altres-que podia acabar comprometent-los a ells per no haver sabut impedir-li-ho. Així que decidiren actuar:" Quan els seus sentiren dir el que feia: "Hi anaren per endur-se'l, perquè deien que havia perdut el seny". Més que perplexos, estaven desconcertats, escandalitzats, no creien el seu parent... L'evangelista Sant Marc ens ho recorda, tot recullint la tradició, per dir-nos el sofriment de Jesús en veure com li fallaven els seus i, alhora, per indicar com, en tots els temps, l'interès familiar i fins l'amor dels nostres poden ser una dificultat per a seguir els camins del Regne: la Crida de Déu. Jesús ho deixa dit ben a les clares: “Tothom qui compleix la voluntat de Déu és el meu parent, la meva parenta, la meva mare". Aquí hi entra per dret propi Maria, la Mare de Jesús, la seguidora més gran i més fidel de Jesús, no pas per privilegi de sang, sinó per l’acceptació plena de la voluntat de Déu. Per això va saber créixer en la fe fins a l’Assumpció.
DIUMENGE "CORPUS CHRISTI" -- 3 de Juny 2018
-Què ens aporta celebrar l'Eucaristia?.. Hem de mantenir la nostra tradició antiga i nova, però no som un poble cansat, nostàlgic, que s'atura i s’instal·la en el tombant que sigui de la història. L'Esperit de Jesús no ens permet aturar-nos. Hem de tirar endavant...És una de les exigències que comporta celebrar l'Eucaristia. Mirar cara a cara el món present, alçar els ulls i les mans cap al futur. Per salvar el món i santificar el futur. I no sols en un estricte sentit espiritualista, absent, sinó arrelat en la nostra història, la nostra cultura, la nostra gent. Hem de ser ferment en el món nou. Que no té res a veure més o menys amb les mil modes del moment. Com canta l'himne de Corpus: "que es facin enrere totes les coses passades i que tot sigui nou!. I afegeix: els cors, les paraules i les obres.COMBREGAR AMB EL COS I AMB LA SANG DE CRIST és compromís de re-creació del món i de la humanitat segons el designi de Déu i la redempció de Jesucrist. És aliment que ens fa forts i ens empeny a renovar-nos constantment- a viure de debò- l'Eucaristia ens fa pioners de la construcció del veritable món nou que tant necessita la humanitat de sempre i sobretot la d'avui. Per això afirmem que L'EUCARISTIA ÉS FERMENT DEL MÓN NOU.
DIUMENGE "SANTÍSSIMA TRINITAT" -- 27 de Maig 2018
A la missió que Jesús encomana als seus deixebles hi afegeix la promesa de la seva presència entre ells: "Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món". És garantia d'eficàcia en el camí i el treball de l'Església. Els deixebles, l'Església, nosaltres, no anem sols per la història de la humanitat...."Déu el Pare m'ha donat tot poder de fer al cel i a la terra", diu Jesús. És la força del poder de la seva presència que farà, que malgrat la feblesa i les limitacions d'alguns dels deixebles, es dugui a terme la missió d'evangelitzar a tota la humanitat i de fer-la entrar en la comunió de l'Església. Així es compleix el manament de Jesús: "Aneu, doncs, i "Aneu, ara" subratllant-se així la urgència del moment. Han de fer deixebles "a totes les nacions", però no de forma massiva, ans bé persona a persona "batejant-los..i ensenyant-los”: mitjançant el baptisme segellaran la seva incorporació a la família amorosa del Déu Pare, Fill i Esperit Sant.. Batejats en nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant, els cristians cal que manifestem a tot el món que hem estat submergits en l'amor infinit de Déu, convertits en imatges vives de la Trinitat i de la unicitat de Déu.. Heus ací un camí a fer, fins a situar la humanitat en el cor mateix de la Trinitat.
Al cap de cinquanta dies de la glorificació de Jesús, el Senyor,, "ressuscitat d'entre els morts gràcies al poder admirable del Pare”, l'Esperit dóna testimoni de Jesús, fa néixer l'Església i la guia amb seguretat, complint així la promesa del Senyor als seus amics: “Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món”. Ara comença el temps de l'Església-amb l'efusió de l'Esperit Sant que segueix fent-lo present enmig nostre amb una presència tota nova i eficaç. És l'Esperit Sant que ens guia pels camins de l'aprofundiment de l'Evangeli i, en la lectura continuada i reflexiva, atenta, de la paraula del Senyor ens fa de mestre de doctrina, de presència i de caritat perquè esdevinguem imatges de Jesús, que és allò al què Déu ens ha cridat i destinat. Tot el que l'Esperit Sant ens comunica és i ve de Jesús, el Fill, com tot el que Jesús ens ha revelat és i ve del Pare. Perquè el Pare, el Fill i l'Esperit Sant són un sol Déu, un sol Senyor (La Santíssima Trinitat que se celebrarà el proper diumenge).
Amb Crist vam pujar al cel: "Va pujar al cel, es va emportar un seguici de captius ..." Salm 68. És Crist qui va pujar, no a la muntanya sagrada (Sinaí) sinó al mateix lloc- el si íntim-de Déu. "Es ell mateix qui ... ha pujat més amunt de tots els cels, per dur a plenitud tot l'univers (Sant Pau). Jesucrist, però, és el que abans de pujar ha baixat del cel a la terra". És el misteri de la baixada del Fill de Déu, la seva Encarnació-que nosaltres hem estat salvats. Jesús, el Senyor, ha ressuscitat i s’ha assegut a la dreta del Pare. Físicament ja no és visible entre nosaltres. Però, ell, segons la seva promesa, és entre nosaltres i ens ha encomanat la missió de fer-lo visible-millor si diem creïble en el nostre món. És el misteri de l'Església convocada i animada per qui és el Do del Pare i del Fill: l'Esperit Sant. I la missió de l'Esperit és edificar el cos de Crist. Precisament en Jesucrist, nosaltres empesos per l'Esperit Sant, nosaltres l'Església-pugem a dalt, creixem en ritme de resurrecció-ascensió realització total. Per a la humanitat redimida, la mort ja no és el sostre impenetrable que atura el nostre creixement realització de fills de Déu. Podem anar més amunt de tos cel, seguint el nostre Cap i Senyor. Com una invitació a anar cap amunt, a créixer, a arribar a ser el que Déu ha destinat per a nosaltres tota l'eternitat amb un amor infinit. I com Església se’ns encomana ser la presència de Crist Ressuscitat enmig del nostre món... Aquí hi ha la gran responsabilitat de l'Església-de tots nosaltres: fer que aquesta presència de l’Absent sigui cada vegada més visible, més palpable, gràcies al testimoni de l'amor dels cristians.
DIUMENGE SISÈ DE PASQUA -- 6 de Maig 2018
El fragment de l'Evangeli que llegim avui és la continuació del que vam llegir el diumenge passat. Es a dir, de la paràbola de l’al·legoria del cep amb un clara intensió exhortativa sobre la necessitat de viure la urgència de la caritat, de l'amor.. Perquè el cristià, és el qui es manté ferm en la vida de Déu fins al punt d'identificar-se amb Jesús, el seu testimoniatge de vida és fruit de la seva permanència al Cep veritable com a sarment que dóna fruit. De la mateixa manera que la saba ha passat del cep a les sarments i que les fa fruitar, així els deixebles de Jesús han de produir fruits de l'amor-vida a tot arreu i per a tothom segons el manament nou: "El meu manament és que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat". Per això el testimoniatge clar i net que els cristians i l'Església han de donar és viure l'amor fratern. Així seguint la paràbola al·legoria del cep i les sarments, els cristians som sarment destinades a donar fruit d'amor diví. Sense amor, tot altre fruit, per albirador que sembli, és bord. I també Jesús de l'amor en diu alegria: "Us he dit això perquè tingueu ben plena". com la que jo tinc. De l'amor-vida ens fa passar a l’amor alegria, que és la satisfacció de la vida. L'Església ha de mostrar-se com a portadora del regne de l'alegria. Hauríem de dedicar més temps a l'ascètica de l'alegria, a la pastoral del somriure i de la joia, tal com Jesús en el misteri pasqual ens comunica alegria a mans plenes. I tot això com a demostració que gaudim d'aquella llibertat autèntica amb què Crist ens ha alliberat del tot.
DIUMENGE CINQUÈ DE PASQUA -- 29 d'Abril 2018
Som en el cinquè diumenge de Pasqua!.. Es tracta d'escoltar fragment del sermó dels adéus que Jesús pronuncià després de la cena, tal com ens reporta el quart d'Evangeli. Enguany, avui. llegim la primera part de l’al·legoria del cep i les sarments que diumenge vinent acabarem. Es tracta 'una lliçó de Jesús sobre la seva Església com a misteri de comunió: "Jo sóc el cep veritable". Jesús s'identifica com el centre vital de la comunitat messiànica, el nou Israel. En temps de Jesús un gran cep d'or ornamentava la façana del temple de Jerusalem. Ara Jesús fa passar els seus deixebles de la consideració de la imatge a la contemplació de la realitat: "Jo sóc el cep veritable". Era el cep que el Pare havia plantat en el nostre món, i en té cura "El meu Pare és el vinyater, la sarment que no dóna fruit en mi, el Pare la talla. i la que dóna fruit, l'esporga la neteja perquè encara doni més". Jesús està en comunió perfecta amb el Pare. Comunió d'amor i de via.. Així Jesús ha estat constituït centre vitalitzador de tota la humanitat redimida, per què tota la humanitat havent estat incorporada a Jesucrist, entri també en el cercle de la comunió amb Déu. "Estigueu en mi, i jo amb vosaltres". Vet aquí una magnífica definició d'Església. Estar amb Jesús, vol dir comunió, relació d'intimitat, entrar en la seva vida i que ell entri en la nostra. Ës el que Sant Pau expressava quan deia que Crist vivia en ell. Des d'aquest perspectiva, ens mostrem com una Església fracassada, arrencada del Cep Crist. "Si algú se separa de mi, és llançat fora, com fan amb les sarments. I s'asseca. Vet aquí en veritable revulsiu cristià.
DIUMENGE QUART DE PASQUA -- 22 d'Abril 2018
Jesús Ressuscitat, el Pastor típic de la humanitat. La imatge del pastor era entranyable en la memòria i en el llenguatge religiós d'Israel. Descendents d'un poble de pastors--Abraham i els patriarques, David- la idea de pastor tenia connotacions de dirigent, conductor del poble.. Els jueus no entengueren Jesús ni el van voler admetre com el que realment era: la porta de la llibertat i de la vida ,la salvació. Per això, Jesús ara proclama la seva identitat: "Jo sóc el bon pastor”, estimat del Pare de qui ha rebut la missió de donar la vida pel ramat. Jesús es presenta com el pastor de debò, identificat amb la seva missió i víctima voluntària a favor del ramat. I denuncia el pastor falsari. "Jo, reconec les meves ovelles", diu Jesús. Déu no fa res en sèrie. També la humanitat. No és una massa d'homes i dones. Per a Déu la humanitat és una comunió. La comunió dels seus fills, que el pecat ha malmès i ha dispersat, però que Jesús ha reunit al preu de la seva sang. Així, Jesús és el Pastor de debò que va darrera l'ovella perduda i aplega la humanitat esgarriada.
DIUMENGE TERCER DE PASQUA -- 15 d'Abril 2018
Jesús Ressuscitat s'identifica. "Es present enmig d'ells". L'Església en germen s'aplega entorn de l'experiència del Ressuscitat. I és en aquest marc que Jesús se'ls presenta: "Jesús mateix es presentà enmig d'ells i els digué: La pau sigui amb tots vosaltres". Jesús és el do del Pare: Jesús enter: mort i ressuscitat. Els deixebles- l'Església- se'l troben davant, més encara, formant amb ells una sola comunitat: "El mateix Jesús es presentà enmig d'ells". I Jesús s'identifica. Davant Jesús els deixebles s'esglaien, "van creure que veien un esperit". "Jesús els digué: Per què us alarmeu?.Per què us venen al cor aquests dubtes?". Es un delicadíssim retret. No han sabut anar més enllà de quan estava mort. Per això s'identifica: "Mireu-me les mans i els peus: sóc jo mateix. Palpeu-me bé.... I mentre deia això els ensenyava les mans i els peus". Els deixebles es debatien entre la sorpresa i la fe. Sols la fe ens en franqueja l'accés. "Llavors els obrí els ulls". La fe no entra pel camí de les proves, ni dels miracles i visions. La fe ve a través de la Paraula de Déu. Bíblia i comunió, vet aquí el pòrtic de la fe. Jesús és la Paraula de Déu feta home. La Paraula ressuscitada, victoriosa.- Com s'escolta aquesta Paraula?. I, sobretot, com ens la podem fer nostra?. "Llavors els obrí els ulls perquè comprenguessin el sentit de les Escriptures". Es amb uns ulls nous-ulls de resurrecció, do de Déu-que ens cal veure Jesús i la seva Església. Altrament no en comprendrem el sentit. Ens encallarem sempre en les aparences, en l'accidental. I ens quedarem a fora del misteri. Culte, molt cultes, segurament, però estranys i dejuns de la saviesa de la fe. Es la Paraula de Déu, posada en el nostre cor, en la nostra intel·ligència i en els nostres llavis "en nom d'Ell".
DIUMENGE SEGON DE PASQUA -- 8 d'Abril 2018
Som en el Segon Diumenge de Pasqua podem destacar la vivència comunitària de la fe en el Ressuscitat. Això és fruit de l'adhesió personal de cada creient en el si de la comunitat, una forta vinculació al grup dels seguidors del Ressuscitat fins a poder afirmar que era una comunitat amb un sol cor i una sola ànima amb una projecció social o solidària entre tots els seus membres, en especial, els que passaven alguna necessitat. L'escena de l'Evangeli ens recorda que l'apòstol Tomàs no hi era amb el grup, i estava tan tancat en ell mateix que no creia els companys i amics quan li deien que "hem vist el Senyor". Necessitava evidències i comprovacions per estar segur.. En el Cenacle les portes continuaven tancades, les de la casa i les de la seva interioritat. Per altra banda, vuit dies més tard, el Ressuscitat es va posar enmig d'ells, per abonar la seva fe, i per amonestar Tomás: "No sigui tan incrèdul, Sigues creient. Tomàs no s'ho esperava, però reconeix Jesús Vivent: "Senyor meu i Déu meu". Tomàs ho tenia assumit. Va anar a fons de la personalitat de Jesús, per la força de l'Esperit Sant i per l'ajuda del testimoni joiós i convençut dels seus companys. És això mateix que venim fent cada diumenge en l'Eucaristia que ens ha de fer més cristians. Si perdéssim el diumenge i ens desvinculéssim de la comunitat cristiana, la nostra fe trontollaria.
DIUMENGE PASQUA DE RESURRECCIÓ -- 1 d'Abril 2018
"Arribaren al sepulcre a la sortida del sol". Començava un nou dia. De fet començava la humanitat nova, Jesús el crucificat inaugurava aquesta humanitat nova, era la primícia de la nova creació, que com el sol naixent començava a il·luminar el món i tot i tots repreníem nova vida. Era el primer dia de la setmana. El primer dia dels temps nous. Els antics l'havien dedicat al culte del sol, però s'havien quedat curts: ara el Creador esplèndid del sol i de la humanitat, el qui, constituït Senyor, brillarà infinitament més que l'astre rei i s'alçava com a autèntic. Sol de salvació de la humanitat nova, que al seu escalf començava a viure. Després del missatge de la resurrecció, l'àngel mostra el camí d'entrar a la comunió amb el Ressuscitat. Es el camí de la missió". I ara aneu a dir als deixebles i a Pere-. el camí del pelegrinatge cap la lluita de cada dia, -"anirà davant vostre a Galilea"-, que porta a "veure", "a viure", l'acció salvadora de Jesús i la força de la seva paraula, "allà el veureu tal com ell us havia dit". Galilea és el lloc de l'acció evangelitzadora de Jesús. Després de la Resurrecció tot el món es la Galilea de l'Església. Jesús sempre ens va al da van. Ens havia precedit a la creu, ara ens precedeix en la Resurrecció.
DIUMENGE VI "Rams "de Quaresma -- 25 de Març 2018
DIUMENGE DE RAMS. Jesús pren la iniciativa. No és tracta d'una entrada qualsevol a la ciutat de Jerusalem.: es la seva entrada messiànica a Jerusalem. En aquesta única i darrera entrada a la ciutat de David, Jesús vol donar, amb fets, una manifestació del caràcter messiànic de la seva actuació i de la seva mort.. La tradició del poble jueu havia gravat en la ment d'Israel que, quan vindria, el Messies entraria triomfalment a Jerusalem per instaurar-hi el regne que deu segles enrere hi havia introduït el gran rei David conquerint la ciutat Jesús en canvi pren la iniciativa. Es presenta com el Messies humil i pacífic que porta un seguici també de gent humil i pobra. Gent entusiasmada per la proximitat de la ciutat santa, objecte del seu pelegrinatge pasqual, que rodegen Jesús i comencen a cridar visques. HOSANNA. "Ajudeu-nos, doncs". "Visca el que ve en nom del Senyor". Jesús ha acceptat l'homenatge. L'ha acollit amb amor. I "després d'haver donar una mirada al seu voltant, com que ja era tard, va marxar a Betània amb els dotze".. Marxava cap a mostrar-se com l'autèntic Messies Salvador, regnant sobre la creu. Jesús vol mostrar que la salvació d'Israel-i de tot el món no vindria per la imposició d'una victòria militar sinó per la humil acceptació del pla de Déu viscuda fins a les darreres conseqüències per l'autèntic Messies, el Servent sofrent, que oferiria el sacrifici de la seva obediència amorosa a Déu Pare.
DIUMENGE V de Quaresma -- 18 de Març 2018
Penso que el fet religiós, cristià per a nosaltres, no és com un vestit que avui ens els posem i ens els traiem, sinó que es part integrant de la persona i ha d'omplir la nostra vida. Déu ha inscrit la seva llei en el nostre cor: "Llavors jo serè el seu Déu i ells seran el meu poble". Doncs és així que som el seu poble. Fem comunió amb Ell i amb Ell tots els qui han estats creats a imatge i semblança seva.. Hauria de ser així, mes amb el desgast de la vida, la distracció que comporta el viure, pot haver-hi que ens hem allunyatd'Ell, ens n'hem oblidat i ens hem col·locat a distància d'Ell. Tot i portar inscrita en el nostre interior la llei del Senyor, la Quaresma és temps propici per fer-nos-ho adonar i ens convida un retorn al Senyor, I a la base i s'hi troba el sofriment i la creu, la gran escola de l'obediència... Jesús es troba amb el sofriment i la creu, després d'haver passat per tots els camins de l'existència humana, però no per mai de vista la seva condició de criatura humana de Déu, se sap a les seves mans i no en fuig. Tot està a punt. Arriba l'hora de Jesús. La seva mort, la seva glorificació, passió, mort, resurrecció, ascensió al Pare. L'hora de l'enlairament de la creu. Tot està a punt!...Quan serà enlairat damunt la terra, atraurà tothom cap a Ell. Es l'hora de Jesús. Es també l'hora dels deixebles, l'hora de la ruta de l'Església. Jesús ens ho deixat clar: "Si algú és vol fer servidor meu, que em segueixi i s'estarà on jo m'estic".
DIUMENGE IV de Quaresma -- 11 de Març 2018
El camí quaresmal ens va atansant a la llum-a lla vida- Trobem la relació entre el Misteri Pasqual, el Baptisme i la llum com ens hi convida la segona lectura d'avui: "Desperta tu que dorms, aixeca't d'entre els morts i Crist serà la teva llum" "Que es feu home per conduir el gènere humà, pelegrí en tenebres a l’esplendor de la fe, i als qui han nascut esclaus del pecat, els ha fet renéixer pel Baptisme". Aquesta il·luminació inaugurada pel Baptisme, ve enfortida cada vegada que rebem l'Eucaristia, moment ben escaient per recordar les paraules del cec de naixement:" El Senyor em posà fang als ulls, em vaig rentar i veig, i he començat a creure en Déu". El cec de naixement guarit explica la seva guarició. Es tracta d'un procés. Primer descobreix en Jesús el guaridor, després el descobreix com a profeta; finalment, proclama: "Crec, Senyor, ",i adorà Jesús. Mentre Jesús atorga la vista al cec, els fariseus que ho contemplen es converteixen en cecs. La il·luminació rebuda en el Baptisme s'expandeix entre les llums i les ombres al llarg de la nostra vida. Cal demana al Senyor que il·lumini el nostres esperit a fi que els nostres pensaments siguin dignes d'Ell i aprenguem a estimar-lo amb tot el cor, conscient que la vinguda de Jesús ha generat una crisi en el sentit literal del terme, és a dir, un judici.. Sabem, però, que Déu il·lumina a tot home que ve en aquest món, però el repte consisteix en què, d'una manera més o menys intensa, ens dirigim a la llum o pel contrari, ens allunyem d'ella.
DIUMENGE III de Quaresma -- 4 de Març 2018
Malgrat tot el que pensem i diem d'aquesta nostra societat pragmàtica i materialista, molta gent te sed de Déu, sense saber com arribar-hi...Com la aquella dona samaritana en conversa amb Jesús: "Dóna’m aigua del pou de Jacob", li diu Jesús.-A mi m'ho demanenes? Li respon la dona". I continua dient-li Jesús: "Si sabessis qui et parla".Vés a buscar el teu marit". Jesús és sabedor de la situació matrimonial irregular.La dona samaritana se sent atrapada fins a preguntar-se: "No serà el profeta que esperem?". I comença a creure en Jesús com a Messies. Déu ha entrat en el cor d'aquella dona. "Dóna’m d'aquesta aigua perquè no tingui mai més set ". Jesús havia dit. l'aigua que jo li donaré es convertirà dintre d'ell en un sortidor d'aigua que brolla fins a la vida eterna". Estem assedegats també nosaltres; Necessitem l'aigua com foc de l'amor diví. Jesús assegut a la vora del pou posa de relleu la seva humanitat: el seu cansament mentre està assegut. La set de Jesús arribarà fins els moments tant importants de la seva vida; quan des de la creu crida: "Tinc set". I això per fer la voluntat del Pare que l'ha enviat. Després del seu cor traspassat, brolla la vida que alimenta en els sagraments, per adorar-lo en esperit i en veritat, aliment que necessitem en el nostre pelegrinatge per aquest món.
DIUMENGE II de Quaresma -- 25 de Febrer 2018
El temps de Quaresma començava presentant-nos el que podríem dir-ne el codi de ruta dels cristiàns. A la lectura de les temptacions de Jesús en el desert, avui se'ns assenyala el camí de la transfiguració, que no és altra cosa que la ruta de l'obediència amorosa al voler de Déu. Amb. Jesús, doncs, emprenem el camí de la transfiguració. El camí que ens menarà més enllà de la figura d'aquest món, fugissera i enganyosa. Avancem cap a la glorificació dels fills de Déu, cap a la consecució d'aquell home nou creat en justícia i santedat de veritat. I una vegada més ens cal afirmar que aquest camí és el de l'obediència amorosa al Pare. En l'obediència al Pare, Jesús ha trobat la glòria, i es seguint-lo, que la humanitat descobrirà la seva profunda realitat i, com ell, trobarà també la seva autèntica glorificació En l'escena de la Transfiguració, la veu del Pare que proclama: "AQUEST ÉS EL MEU FILL, EL MEU ESTIMAT", va directament a suscitar la fe dels deixebles la fe de l'Església. Ara és el Pare mateix qui subratlla les paraules de Jesús: "SI ALGÚ VOL VENIR DARRERE MEU QUE PRENGUI LA SEVA CREU... I EM SEGUEIXI". Paraules que ens conviden a seguir-lo pel camí de l’íntegre misteri pasqual. No hi ha resurrecció sense creu. Però la creu deixa de tenir sentit si no mena a la transfiguració de la resurrecció. Hem de ser persones configurades amb el Jesús que amb nosaltres va fent camí per la nostra vida..
La narració del "diluvi" (primera lectura d'avui) marca el pas entre l'acabament de la primera època de la història de la humanitat i el naixement de la segona tongada. Així va aparèixer l'ordre diví, que feia possible la vida de la humanitat, creada a imatge i a semblança de Déu. El pecat, però, va trabucar aquest ordre i, germen com és la mort, ha arrossegat l'home cap al desordre del caos. Val la pena remarcar que el pecat del món és vist per l'autor bíblic, com el productor de la violència i trenca tota mena de convivència humana.... El diluvi serà la resposta de la naturalesa-instrument de Déu- a la violència de l'home. L'aiguat ho arrasa tot. Tota la vida torna al fang de la terra. Tota vida corrompuda que és gairebé la universalitat de la vida humana. Comença ara la segona creació del món en el sentit, de lloc i marc d'habitatge de l'home. El món d'Adan -la Humanitat- ha estat purificat per l'aigua de Déu. La nova humanitat, representada per Noé i la seva família, comença a caminar per la segona etapa de la història. Es una humanitat salvada per Déu amb dues fites "la creació" i "la salvació". Amb Jesús, la història de la humanitat retorna als seus inicis: és l'home en estat pur sotmès de nou a la prova de l’obediència amorosa, a la fidelitat a Déu. I si el diluvi va rentar el món de la violència del pecat dels homes i un cop neta la creació va sorgir un món nou, vol dir que Noé era un signe, l'anunci i tipus del que havia d'esdevenir amb el diluvi de vida de la resurrecció de Crist desencadenat per purificar definitivament el món. Així es compliria el projecte diví sobre la humanitat. gràcies a la resurrecció de Jesucrist: Així arriba la humanitat salvada, realitzada del tot per damunt del pecat i la mort.
DIUMENGE VI -- 11 de Febrer de 2018
En el món de la Llei jueva tal com es troba en l'Antic Testament hi havia una visió que podem anomenar supersticiosa: la malaltia, sobretot els mals que deformen el cos i li donen una aparença repugnant, posaven de manifest el càstig de Déu; qui les patia doncs, no era digne de formar part de l'assemblea santa. La persona del malalt més aviat era tinguda com caiguda en desgràcia de Déu i contaminadora del poble.. Així els leprosos eren vistos com impurs:" Mentre el mal persisteixi són impurs, i han de viure sol fora del campament", diu el Llibre del Levític. La malaltia, i moltes vegades també el mateix malalt, són vistos com una mena de manifestació del rebuig de forces sobrenaturals.. Jesús es troba amb un leprós audaç que li demana que el guareixi. Sorprèn l'atreviment d'aquest home, potser fill de la seva desesperació i de la confiança que li ha nascut del coneixement del que Jesús fa amb els malalts. Així, trencant totes les normes del marginat per força, surt al pas de Jesús-"es presenta"- i li mostra tot el que és: un leprós, un proscrit. I amb una gran humilitat "s'agenolla i li diu, suplicant-lo: Si voleu, em podeu purificar". "I Jesús, compadit, el toca amb la mà i li diu: Sí que ho vull, queda pur".. Tot i que la norma legal ho prohibia, Jesús estableix el contacte físic. desfia la llei inhumana, que marginava aquell malalt, l'acull, s'hi atansa, el toca i expressa clarament la seva voluntat: "Sí que ho vull, queda pur"...Jesús era ben conscient que la llei quan ve de Déu, allibera perquè és revelació del seu amor a la humanitat, sobretot, a la humanitat sofrent. I ,constat Sant Marc, evangelista: "A l'instant la lepra desaparegué i quedà pur. Guarit el malalt i reintegrat a la societat, Jesús l'acomiada després de dir-li que es presenti al sacerdot i que no digui res a ningú.. El leprós, però, lluny de guardar silenci, esbombà el fet-"començà a proclamar-ho davant la gent i de fer-ho conèixer pertot arreu"... Es per això que la gent venia a trobar-lo de tot arreu.... L'anunci de l'Evangeli no té aturador.
DIUMENGE V -- 4 de Febrer de 2018
Seguim una jornada amb Jesús...Si el dia comença reunint-se amb els fidels a la sinagoga, ensenyant-hi amb autoritat i lluitant contra el Maligne, segueix després a casa de Simó i Andreu: "Jesús se n'anà amb Jaume i Joan a casa de Simó i Andreu... La sogra de Simó era al llit amb febre....Jesús va donar-li la mà, i la va fer llevar"..."Al vespre, quan el sol s'havia post, li portaren tots els malalts i els endimoniats... i ell va curar molt malalts de moltes malalties. Jesús predica i acull les persones concretes. Jesús contempla el malalt com una persona feble que necessita ajuda. Per això es posa al seu costat i fa camí amb ella.. La jornada d'evangelització que l’evangelista Sant Marc ens presenta s'acaba amb la pregaria de Jesús: "De bon matí, quan encara era fosc, es llevà, se n'anà en un lloc solitari i s'hi quedà pregant". El fonament de tota evangelització és la comunió amb Déu, que es alimentada en la pregària. Sense la pregària ,la pretesa activitat evangelitzadora resta sumida en la fosca. L'evangelista Sant Marc anota no sols que anà a pregar, sinó que "s'hi quedà". Jesús té necessitat de la pregària distesa,, llarga, que esponja el cor... I, sobretot, amb el seu capteniment alliçona els qui ens deixem endur massa fàcilment pel neguit de l'activitat. La pregària també és evangelització. Més encara, la pregària per si mateixa ja és evangelització. No va ser perquè sí que Santa Teresa de l'Infant Jesús des del silenci del claustre va ser declarada patrona de les missions.DIUMENGE IV -- 28 de Gener de 2018
Què fa Jesús el dia de festa religiosa, com era el Sàbat, dia festiu pels jueus.. Jesús acudia a l'aplec de la Sinagoga, predica, lluita contra el mal. Jesús va en dissabte a la Sinagoga, i ensenya..allibera els qui sofreixen, i esmerça el temps en la pregària. Una bella manera de santificar la festa: "A Cafarnaüm, Jesús anà en dissabte a la Sinagoga, i ensenyava...". A la sinagoga que significa assemblea religiosa i, alhora, lloc on l'assemblea dels fidels es reuneix. Jesús doncs, a la sinagoga, prega amb el poble, escolta i llegeix ell mateix la lectura de la Bíblia i en fa el comentari: "i ensenyava". el Messies evangelitzava el poble des de l'homilia. La paraula de Déu comentada per la paraula de Jesús. No és estrany que la "gent s’estranyés de la seva manera d'ensenyar, perquè no ho feia com els mestres de la llei, sinó amb autoritat". No era un repetidor, un professional de la paraula. Ell era la Paraula. La seva paraula és pura, simple, eloqüent amb la força de l'Esperit, que és el Senyor i dóna vida. Vet aquí una ocasió per a examinar com avui en la nostra Església és presentat Jesús i el seu Evangeli. Examen pels predicadors: amb quina força i autoritat es recolzen a l'hora de predicar la Bona Nova?. Examen per als oients: amb quin esperit s'escolta la paraula de Déu?. Com resa el salm 94: "Tant de bo que avui sentíssiu la veu de Déu: No enduriu dels vostres cors".
Jesús comença la seva predicació a Galilea. “després que Joan Baptista fos empresonat..". Joan per tan és arrabassat traïdorament de la companyia del poble. Ara l'evangelista Sant Marc constata que la desaparició de Joan Baptista i la presentació de Jesús predicant a Galilea marquen la plenitud dels temps: "Ha arribat l'hora"". S'ha acabat el temps d'espera, comença a proclamar-se la salvació de Déu. Per l'evangelista Marc, Galilea és com el centre a partir del qual la Bona Nova de Déu és irradiada a tot el món. Jesús doncs, entra en l'escena pública. Jesús presenta les seves credencials: la predicació i les obres. Són la Bona Nova-l'Evangeli-de Déu. Jesús es per antonomàsia el Profeta, el qui diu allò que Déu li ha encomanat que digués. Cal mirar Jesús i escoltar-lo: “Qui m'ha vist a mi, ha vist el Pare". L'evangelista Marc ens dona l'esquema de l'Evangelització, el sumari de predicació de Jesús: "Ha arribat l'hora i el Regne de Déu és a prop: Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova". L'hora de la Salvació ja ha sonat. Es també l'hora del regnat de Déu. L'hora de fer a la terra la voluntat de Déu. Cal que tothom tingui clara consciència que ja hi som, ja ha començat!. Convertir-se, no vol dir res més que posar-se de cara a Déu, de cara a la llum i a la vida autèntica. I això és sempre motiu de joia. I Jesús busca un grup de col·laboradors- "perquè estiguéssim amb Ell-" i "per enviar-los a predicar". Els diu: "Veniu amb mi, i us faré pescadors d'homes". La resposta fou: "Immediatament abandonaren les xarxes i se n’anàrem amb Ell". Per estar amb Jesús i poder sen enviats a predicar la Bona Nova.
ATENTS A LA VEU DE
DEU Déu continua cridant. Avui escoltem en la primera lectura la crida de Deu a
Samuel l'anà a trobar quan encara era un noi: Samuel un cop va discernir la
crida (vocació) hi va respondre: "Parleu, Senyor que el vostre servent us escolta".
Era la resposta exacta per qui se sent cridat per Déu. La vocació sempre és un
do de Déu, una crida personal que sol·licita la disponibilitat de la persona
cridada. A l'arrel de la vocació dels
primers deixebles de Jesús, hi ha el testimoniatge de Joan Baptista. Es el que
introdueix Jesús en el cor del poble, el qui el mostra i posa a l'abast de
tot-hom el Salvador. Joan Baptista amb el seu testimoni de vida comunica la fe:
"Mireu l'Anyell de Déu", diu als deixebles, que il·luminats pel seu
mestre Joan els ha encaminat fins a Jesús. Aquests li digueren: "Rabí-que
vol dir mestre, on us esteu? Jesús respon: "Veniu i ho veureu". On
som també nosaltres a fer l'experiència de Déu és Déu?..-I la resposta és:
"Veniu i ho veureu". Es la vocació de Déu a la humanitat. Som
convidats a fer l'experiència de Déu. Anar cap a Jesús, veure on viu, quedar-se
amb ell. Com ho feren els primers deixebles: "Ells hi anaren, veieren on
s'allotjava, on n’hàgim fet participar els altres, fins que no els hàgim acompanyat fins a
Jesús. Potser que avui ens preguntéssim tots si responem degudament a la crida
de Jesús.FESTA DEL BAPTISME DE JESÚS -- 7 de Gener de 2018
FESTA DEL BAPTISME DE JESUS S’escau en el diumenge després del 6 de gener,festa de l'Epifania o dels Sants Reis. Amb un relat model d'austeritat, sant Marc, ens diu el fet històric del baptisme deJesús al riu Jordà: "Jesús vingué des de Natzaret de Galilea, i Joan el batejà en el riu Jordà"... L'evangelista que recull la més primitiva tradició de la comunitat cristiana ens diu que Jesús acut a escoltar la predicació de Joan Baptista i se sotmet al baptisme de conversió per obtenir el perdó dels pecats. Ell, l'Anyell de Déu, que treu el pecat del món". Jesús es presentat com el "Messies, Fill de Déu", que ve a salvar dels pecats el seu poble. Per això o sols assumeix la naturalesa humana, sinó que carrega sobre seu la nostra situació de pecadors. Jesús, el Just ensorra en les aigües del riu Jordà les nostres iniquitats perquè amb ell en sortim, gràcies al seu baptisme en l'Esperit Sant., "Jesús vingué des de Natzaret de Galilea". Havien transcorregut trenta anys a Natzaret de convivència a totes en el seu poble i amb la gent i la vida del poble, trenta anys de presència amagada del Déu amb nosaltres. I ve al riu Jordà a posar en acte el temps nous de la salvació que ell mateix durà a terme. Pel Baptisme de Jesús coneixem la vertadera identitat de Jesús: "Tu ets el meu Fill en tu m'he complagut". Fou la veu del Pare la que proclama la naturalesa divina de Jesús. El Pare s'hi complau i, amb l'Esperit, hi viu la comunió 'amor que vessarà després sobre tota la humanitat. Per això en començar el seu ministeri messiànic, Jesús rep el testimoniatge explícit de la seva filiació divina que el Pare li dóna fent ressonar la seva veu en la consciència de l'home Jesús de Natzaret., estimat.
FESTA DE LA SAGRADA FAMÍLIA. En ple temps de Nadal ens convida a contemplar la família de Jesús, o millor dit, som convidats a mirar Jesús nounat en el seu entorn familiar.. La narració d'aquest fragment evangeli ens fa contemplar un nen de quaranta dies,que la seva família porta en braços. Hi ha una primera conclusió el Fill de Déu fet home apareix i és tractat com qualsevol altre nen petit que té necessitat de ser acompanyat pels seus pares per poder tirar endavant. Josep i Maria estan atents a tot el que el seu fill necessita. I Jesús, nen, és presentat per primera vegada a la casa de Déu, la casa del Pare. Serà la primera entrada del Messies al Temple. I el primer pas visible del que serà la trajectòria de la seva vida: consagrat de tot a l'obediència amorosa de Déu. I l'ancià Simeó amb el nen en braços entona el seu him e "Ara, Senyor, deixeu que el vostre servent se’n vagi en pau... Els meus ulls han vist el Salvador que preparàveu per presentar-lo a tots els pobles”. Després l'evangelista alava la narració amb un sumari dels primers anys de Jesús. Visqueren a Natzaret. Allí Jesús passarà la infantesa, l'adolescència i una bona tongada de la seva maduresa. Fill de Deu, es mostrarà també com a bon fill de casa i del poble: "El noi creixia i es feia fort, era entenimentat i Déu li havia donat el seu favor". Així passà de la casa de Déu al temple de la llar.4º Diumenge d'Advent -- 24 de Desembre de 2017
Estem a punt d'arribar al final del temps d'Advent. Sols uns dies i veurem com la promesa de Déu és fa realitat en la nostra vida. Esperem que Jesús arribi. I com diem en l'oració de postcomunió "feu que, a mesura que s'acosta la festa de Nadal, augmenti en nosaltres, la fidelitat al vostre servei". Mantenir-nos ferms en el vostre servei. És l'actitud que ens aquests diumenges d'Advent ens mostra la Mare de Déu: "Sóc l'esclava del Senyor que es compleixin en mi les teves paraules". L'Església és també la que ha de viure sempre com l'esclava del Senyor, estar sempre en permanent acció de gràcies a Déu per tots els favors que constantment li fa. Déu no s'impacienta com fem nosaltres. Té tota l'eternitat per a realitzar la seva obra. Ell ens pren tal com som, s'acobla a nosaltres. Revela el seu pla, amagat en el silenci de segles, però realment existent i operant, que ara ha sortit a la llum per decisió de Déu etern, i ha estat posat a l'abast de tots els pobles: la Salvació per a tothom. Seguint la pedagogia de Déu, deixem-nos salvar i acompanyar a fer-ho, i convidem a d'altres a fer-ho. No ens perdem amb paraules que el vent s'emporta, sinó que ens mantinguem confirmats en la vida. Com Maria que va deixar fer del tot a Déu, sense oposar-hi reserves de cap mena.
3º Diumenge d'Advent -- 17 de Desembre de 2017
UN PAS ENDAVANT VERS EL NADAL Ja ho deia el profeta Isaïes al seu poble d'Israel. Proclamava l'anunci joiós. Es l'Esperit de Déu que no ha passat per la vida del profeta: s'hi ha quedat i l'ha transformat en el seu enviat: "L'ha enviat a portar la Bona Nova". El profeta ho anuncia perquè sent la força de Déu.... I això davant la història d'Israel- com la de tots els pobles-amb escenes d'abatiment, de ruïna i de desil·lusió. El profeta proclama que la llum arraconi les tenebres. Que el desencisats retrobin la il·lusió. Que tothom se senti acompanyat i ajudat. Es l'Esperit de Déu que ho fa possible. No és estrany que sigui precisament aquest text el que Jesús proclama a la sinagoga de Natzaret per fer saber als seus compatriotes que ha arribat l'era messiànica.. Per a nosaltres, cristians, aquetes paraules haurien de ser, alhora, un programa i un constant punt de referència per a examinar la nostra situació enmig del món. Som en el cor de l'Advent. Temps d'espera pacient. D’observació amorosa de la nostra terra que, per voluntat de Déu, ha de fer néixer el Salvador del món. Es tota la comunitat, tota l'Església que ha de donar el testimoniatge valent de l'alegria de la fe. "Això és el que Déu vol de nosaltres en Jesucrist. I com diu l’apòstol Sant Pau: "Examineu-ho tot, i quedeu -vos allò que trobeu bo" Que vol dir que hi ha molt de bo en les persones, famílies, grups i institucions, i també la cultura d'ara. Tot el que no sigui mal pot servir-nos a nosaltres per arribar al Senyor i per fer-lo present entre els nostres.
2º Diumenge d'Advent -- 10 de Desembre de 2017
El profeta és l'altaveu de Déu. La consigna és: Tot passa, però la paraula del nostre Déu dura per sempre". El poble d'Israel en l'exili de Babilònia és abatut, vol l'alliberació: Cal consolar el poble amb l'anunci joiós de l'alliberament, s'acaba la seva servitud. Ara bé Déu es va manifestant en el camí, en el camí de la humanitat. El poble d'Israel exiliat a Babilònia tindrà la recompensa del retorn pel camí de la purificació... fins el profeta, Joan Baptista la veu que crida en el desert, caldrà seguir el camí de la conversió. Caldrà prendre el camí de la paciència de Déu: "No és que el Senyor difereixi el compliment de les promeses; és que el Senyor és pacient amb vosaltres, perquè ningú no es perdi. En temps de Joan Baptista, la veu que convoca el poble al desert", predica un baptisme de conversió, per a obtenir el perdó dels pecats", i tot els qui estaven a l'aguait de l'aparició del Messies acudeixen a fer-se batejar per Joan Baptista després de confessar els pecats. Tant la ubicació de Joan en el desert, com la seva predicació i la seva mateixa imatge (vestia una capa teixida amb pèl de camell.) reflex del seu esperit i de la seva vida, eren signe i invitació a canviar el rumb de la vida humana, a convertir-se, per a poder rebre aquell que després d'ell i que és més poderós que no pas ell.. Aquell que bateja amb l'Esperit Sant. Així Joan Baptista assenyala Jesús entre la mitja llum de la profecia, com correspon al darrer-i el més gran dels profetes de l'Antic Testament i que alhora fa de pont perquè tota la història d'Israel pugui entrar a la terra promesa de la bona nova de la salvació. Ell us batejarà en l'Esperit Sant que us obra a la filiació divina.
Advent
en l'ambient de pregaria executant, confiada, vigilant, apassionada, atrevida:
"Oh, si esquincéssiu el cel i baixéssiu, si davant vostre es fonguessin
les muntanyes". "Oh, si esquincéssiu el cel i baixéssiu!". Tota
la vida és un Advent continuat. Un viure esperant, i l'esperança com un estil
de vida. Un esperar allò que no tenim i que necessitem, i que, per altra part,
sabem segur que se'ns ofereix i se'ns ha donat: "Viviu esperant la
manifestació de Jesucrist el Senyor". Mentrestant "Vetlleu esperant
que el Senyor ve". "I d'allí dalt ha de venir. "No sabem quan
vindrà". Heus ací un dels traços de la pedagogia Educa la humanitat no pas
satisfent la seva vana curiositat, sinó fora ajudant als homes a construir seva
personalitat. Els revela la seva procedència i el destí cap on s'encaminen
L'Església ha de estar sempre a punt per rebre el Senyor. I l'Església posada a
les mans responsables dels apòstols. Es per tant una vetlla responsable també
per a tots nosaltres: una vetlla responsable. "Pel que fa el dia i a l’hora,
ningú no ho sap, ni els Àngels del cel ni el Fill, sinó el Pare".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada